dijous, 30 de maig del 2013

Temps de cireres!

Dels arbres fruiters que tenim plantats al mas, potser són els cirerers els que més ens agraden. No destaquen ni per la seva alçada, ni per tenir troncs que no podem abastar amb els braços, ni per unes capçades exuberants, però us podem assegurar que quan comencen a florir tenim l’espectacle servit. I quan el fruit ja està a punt... no us volem dir res més!


El cirerer (Prunus avium) és un arbre caducifoli de la família de les rosàcies que pot arribar fins als 20 metres d’alçada però que sovint no el veurem tan alt. Caminant pel bosc podem veure cirerers com espècie forestal espontània però als camps de conreu en podem trobar moltíssimes varietats: Burlat, Napoleó, Van, Garrafal, Ambrunesa o Picota; i d’altres que s’han introduït més recentment com Summit, Sunburst, Stella... Tot i que és un arbre fort hem d’estar atents a les malalties que el poden afectar, com la gomosi, una emissió de goma produïda per causes fisiològiques o com a conseqüència de l'atac d'insectes; i la podridura de les arrels, motivada per fongs que es poden trobar a la terra.


Les fulles són simples, amb el marge dentat irregularment i amb forma el·líptica i acabada en punta estirada, amb una o dues glàndules vermelles a l'extrem del pecíol. Quan creixen i es fan grans són de color verd lluent per davant i amb petits pèls pel darrera, però en arribar la tardor agafen colors groguencs i vermellosos.


El tronc es dret i les branques estan agrupades en corones anuals. Quan és jove l'escorça és de color gris rogenc lluent, llisa i amb abundants lenticel·les blanquinoses (protuberàncies de súber que són molt impermeables a l’aigua i un bon aïllant tèrmic). A mesura que creix es van formant bandes horitzontals i plaques que s'esquerden. La fusta és marró vermellosa, dura, de gra fi i fàcil de treballar, molt valorada en ebenisteria per fer mobles i revestiments ja que té una gran qualitat i un elegant aspecte que adquireix una vegada polida.


Al mas, la florida l’hem tinguda a principis d’abril. Unes flors blanques que han acompanyat les primeres fulles i que han omplert tot l’arbre. Tenen cinc pètals i estan agrupades en corimbes, formant vistosos agrupaments.


Un dels insectes que les fecunda són les abelles, les quals, encara que ens puguin empipar una mica, són imprescindibles per pol·linitzar les flors i poder collir-ne els fruits. Aquesta vegada, amb una mica de paciència, hem tingut la sort de veure com ho fan!


Els fruits són les cireres que es comencen a desenvolupar passats dos mesos des de la floració i que es coneixen com a drupes, els fruits carnosos que generalment tenen una sola llavor. Primer les hem vistes de color verd, però quan han començat a madurar s’han tornat d'un vermell viu i intens.


Les cireres són molt apreciades pel seu gust, ja que són dolces, sucoses, brillants i de textura carnosa. Són molt llamineres i es poden menjar crues, confitades... i també se’n poden fer licors. A més, són molt bones perquè contenen fructosa, fibra, vitamines C i A, potassi, calci i antioxidants.


Llàstima que aquest any, amb la gran quantitat de pluja que ens ha caigut en el moment en què anaven creixent, han perdut un punt de la seva dolçor. Tot i això tindrem una bona collita que farà les nostres delícies. Bé, les nostres i les dels estols de pardals que també s’han apuntat a la festa.

dijous, 16 de maig del 2013

Aigua al riu!

Al final d’aquests dos darrers dies de pluja el pluviòmetre del mas ens assenyala que han caigut 22 litres per m². Però més amunt, a l’alçada del poble de La Riba, ens assabentem per l’home del temps que n’han estat més de 100. Això vol dir que el Francolí pot baixar a l’ample i, com que som uns culs inquiets, hem decidit  seguir el camí del Molí i cap al riu s’ha dit.


Abans d’arribar ja escoltem el brogit de l’aigua topant contra les platjoles de còdols i, com ens temíem, el camí que segueix a tocar mateix de la riba el trobem tot entollat. No volem tirar enrera, així què, ens enfanguem una mica, travessem el canyissar... i arribem a la vora del riu. Què bonic és veure tanta aigua baixant amb força. Llàstima que estigui enterbolida per la terra i el fang que arrossega. 


Després d’observar el vol i escoltar el xiscles aguts d’una parella de cames-llargues que nien en aquest indret, continuem aigües amunt fins arribar a les edificacions mig enderrocades del que va ser el Molí de la Masó, les quals es troben una mica enlairades a l’altra banda de riu.


De l’antic molí de la Masó, també anomenat com a molí de la Selva, sabem que va ser un molí fariner que posteriorment va tenir una activitat tèxtil. Era un dels diversos molins de la Casa del Rourell documentats en època templera que fou construït, segons els documents, durant la segona meitat del segle XII.


L’actual edifici, les ruïnes del qual assenyalen la seva grandiositat, té l’aspecte d’un mas, que és el que efectivament va ser després d’una gran ampliació produïda en el segles XVII o XVIII. Als baixos, però, hi ha les construccions medievals del molí formades per dues sales on es veu la volta de canó apuntada i tres arcs transversals obrats amb dovelles ben tallades. 


Quanta història concentrada en aquest petit racó de món! Per cert, sabeu qui ha estat el més valent i s’ha volgut remullar abans de tornar cap al mas? No hem estat cap de nosaltres, sinó el Dic que, valent i amb força, ha volgut travessar el riu només per fer volar un estol de tudons!


dimarts, 7 de maig del 2013

Un niu de pardals


Durant aquestes darreres setmanes, al niu de fusta que tenim penjat sota el voladís de la teulada que s’aboca al Pati de la Cisterna, ens ha niat una parella de pardals i hem aprofitat l’ocasió per observar-los de ben a prop.



El pardal comú pertany a la família passeridae originari d'Europa i Àsia i introduït en altres continents. El mascle és de color terrós, jaspiat en el dors, les ales i la cua. Té el bec fosc, la nuca de color castany, el ventre i les galtes blanques, i la gorja porta un pitet negre. La femella, en canvi, és tota de color terrós grisenc, sense taques, i el pit i el ventre són més clars que els del mascle.


La nostra parella ens ha fet una posta de 5 ous, de color blanc amb taques terroses, que han estat incubats durant un parell de setmanes tant pel mascle com per la femella. Com a curiositat us podem dir que si el temps és favorable, sense un fred excessiu, i no falta l’aliment, poden arribar a fer fins a tres postes i criar tot l’any.  


Els polls no han sortit de l’ou al mateix temps, sinó que ens hem hagut d’esperar un parell de dies per a tenir-los tots junts. Podeu pensar que just al néixer no són molt bonics, ja que ho fan sense plomatge i amb els ulls ben tancats, però poder veure’ls durant aquests primers moments ha estat molt interessant.   


Diuen que el pardal, estretament lligat als indrets on viuen els éssers humans, nia en qualsevol lloc útil, des de forats als arbres o talussos fins a canonades, teules, parets i xemeneies, i que per a la construcció del niu utilitza tot allò que té al seu abast: herba, llana, paper, cotó i, fins i tot, bocins de plàstics. Al nostre niu hem vist que també ha aprofitat les plomes de les gallines i ànecs que corren pels corrals.


A mesura que han passat els dies, alimentats amb els insectes, llavors i petits bocins de fruita i pa que els han portat els pardals adults, el seu aspecte s’ha transformat completament i ja els hi han sortit les primeres plomes.   


Ara ja no ens toca més que esperar a que facin el primer vol i veure’ls fent saltirons buscant menjar per entre les plantes de l’hort, els fruiters i les oliveres.


"Vola, salta i pica per baix i per dalt,
escampant musica de vulgar pardal.

És l'amic de casa, l'enemic del camp,
i fins el més ase li sap el reclam.

Milers de teulades, de Fraga a l'Alguer,
jeuen festejades pel bru teulader."

Celdoni Fonoll. Veus d'ocells.