Després d’uns quants dies de molta pluja, on al mas han caigut més de
110 litres per m², per fi ha lluït el sol i hem pogut sortir a buscar caragols.
El que no ens imaginàvem és que en trobéssim de tantes classes diferents i per
això ens hem decidit a fer aquest petit catàleg dels caragols que se’ns
passegen per entre les plantes de l’hort, les oliveres i els fonolls.
Els caragols de terra són mol·luscs gasteròpodes que han desenvolupat
un pulmó per a respirar. Tenen el cos tou i la majoria secreten una substància
que s’endureix i forma la closca o conquilla, que és l’esquelet on viuen
protegits. Aquesta té forma d’hèlix i és dextrorsa, és a dir, que s'enfila
d'esquerra a dreta quan ens la mirem des del davant.
Al cap tenen quatre tentacles, dos d’inferiors que són petits i amb
funció tàctil que li serveixen per tocar i reconèixer el que toca; i dos de
superiors, més llargs, on es troben els ulls. Una de les seves peculiaritats és
que són hermafrodites i posen ous d’on neixen les següents generacions.
Es desplacen lliscant sobre el seu peu amb l’ajut d’un moc llefiscós
que secreta per un forat que té a sota del cap. D’aquesta manera es desplacen pel
bell mig de l’hort i els camps on s’alimenten de tomàquets, carxofes, fulles de
cols, enciams i faveres, tot i que també prefereixen la dent de lleó i el
clavell de moro.
Al caragol bover (Hèlix aspersa), al que alguns també
anomenen caragol moro o bou, ens l’hem trobat al bell mig de l’hort. És un dels
caragols de terra més comú als Països Catalans encara que també se’n troben per
tota la zona mediterrània, l’oest d’Europa, el nord-oest d’Àfrica, l’Àsia Menor
i, fins i tot, a les Illes Britàniques.
Quan són adults, els bovers presenten una closca de carbonat de calci
molt resistent, de 2,5 a 4 centímetres de diàmetre i fins a 3,5 centímetres d’alt.
Aquesta conquilla és una mica variable pel que fa al color i la forma però
generalment és marró fosca o castanya amb bandes, taques o ratlles grogues.
Com els altres caragols, és hermafrodita i després de la posta dels
ous els caragolets tarden d'un a dos anys en arribar a la maduresa. Són
herbívors i s'alimenten d'una gran quantitat de plantes però, al mateix temps, són
la presa de molts animals: alguns insectes, ocells i granotes. Tot i que aquesta
espècie és comestible en alguns llocs se’l persegueix amb insistència ja que és
vista com una plaga de les hortalisses.
Sortim de l’hort i anem a resseguir la soca de les oliveres on trobem
el caragol cristià (Otala punctata), que en alguns llocs també
coneixen com a caragol jueu o bocanegra. Aquesta espècie és endèmica de la
Mediterrània occidental i molt comú a les nostres terres.
És de mida gran i la seva conquilla, gruixuda i sòlida, pot arribar
tenir un diàmetre de 4 centímetres. De forma deprimida i amb una espiral baixa,
hi predominen els colors marronosos amb petites taques difuminades més clares. Si el caragol bover prefereix zones més ombrívoles i humides el cristià
abunda als cultius de secà i no és gens difícil trobar-lo enganxat al tronc dels
arbres del mas.
I de les oliveres..., marxem cap als marges. Allí localitzem unes
quantes carragines (Pseudotachea splendida), un caragol de
la família dels helícids que prefereix viure a les terres baixes mediterrànies,
en especial a les màquies i bosquines que es troben en terrenys calcaris. Conegudes
també com a regines o reines, les podem trobar si caminem per les Illes,
Andorra, Còrsega i el sud de França.
La seva closca presenta un espiral poc elevada, normalment fins a quatre
voltes, essent la darrera molt gran i formant gairebé els 3/4 de la conquilla.
Els colors poden ser molt variables, del blanc al groc on ressalten les seves línies
fosques i primes. Hi ha qui diu que aquest és un dels caragols més saborosos a
l’hora de ser cuinats.
I fent companyia a les carragines trobem un caragol ben curiós: el bombet (Rumina decollata), que ens ha cridat molt l’atenció per la seva
conquilla en forma d’espiral.
Aquesta closca és bastant sòlida i pot arribar a fer fins a 4 centímetres
de llarg. Inicialment consta de 8 a 10 voltes d'espira, però en els exemplars
adults normalment només en té de 4 a 6. Això passa perquè aquests caragols,
durant el seu creixement, es desprenen de la part vella de la conquilla
mitjançant la secreció d'un septe que la separa.
Els bombets són omnívors i s’alimenten de matèria orgànica vegetal
fresca o en descomposició, d'insectes, llimacs i d'altres caragols i dels seus
ous. Actius durant la nit i en temps de pluges, són tolerants a la sequera i al
fred. Quan arriba l’hivern excaven profundament la terra i allí s’amaguen fins
que arriba el bon temps.
I per acabar el nostre recorregut caragoler pel mas, marxem cap al
fonollar que creix a les vores del camí. Allí ens fixem en els nombrosos
grups de petits caragols que després de la pluja s’han enfilat a les tiges dels
fonolls: són els caragolins i les caragolines (Theba pisana).
De mida petita, la seva closca és de coloració molt variable i podem trobar
exemplars que presenten des de tons blanquinosos fins als que són de color marronós
i ratllats longitudinalment. Els caragolins s'enganxen a les tiges del fonoll mitjançant
la mucositat que segella l'obertura de la conquilla per no perdre humitat. D’aquesta
manera poder estar molt de temps en aquest estat de repòs esperant ocasions més
propicis per a poder treure de nou les banyes.
I fins aquí, els caragols del Mas. De ben segur que molt aviat ja formaran
part d’una de les nostres activitats de descoberta i aprenentatge.
