Després de la pluja... caragols!

Després d’uns quants dies de molta pluja, on al mas han caigut més de 110 litres per m², per fi ha lluït el sol i hem pogut sortir a buscar caragols. El que no ens imaginàvem és que en trobéssim de tantes classes diferents i per això ens hem decidit a fer aquest petit catàleg dels caragols que se’ns passegen per entre les plantes de l’hort, les oliveres i els fonolls.   

Els caragols de terra són mol·luscs gasteròpodes que han desenvolupat un pulmó per a respirar. Tenen el cos tou i la majoria secreten una substància que s’endureix i forma la closca o conquilla, que és l’esquelet on viuen protegits. Aquesta té forma d’hèlix i és dextrorsa, és a dir, que s'enfila d'esquerra a dreta quan ens la mirem des del davant.

Al cap tenen quatre tentacles, dos d’inferiors que són petits i amb funció tàctil que li serveixen per tocar i reconèixer el que toca; i dos de superiors, més llargs, on es troben els ulls. Una de les seves peculiaritats és que són hermafrodites i posen ous d’on neixen les següents generacions.

Es desplacen lliscant sobre el seu peu amb l’ajut d’un moc llefiscós que secreta per un forat que té a sota del cap. D’aquesta manera es desplacen pel bell mig de l’hort i els camps on s’alimenten de tomàquets, carxofes, fulles de cols, enciams i faveres, tot i que també prefereixen la dent de lleó i el clavell de moro.

Al caragol bover (Hèlix aspersa), al que alguns també anomenen caragol moro o bou, ens l’hem trobat al bell mig de l’hort. És un dels caragols de terra més comú als Països Catalans encara que també se’n troben per tota la zona mediterrània, l’oest d’Europa, el nord-oest d’Àfrica, l’Àsia Menor i, fins i tot, a les Illes Britàniques.

Quan són adults, els bovers presenten una closca de carbonat de calci molt resistent, de 2,5 a 4 centímetres de diàmetre i fins a 3,5 centímetres d’alt. Aquesta conquilla és una mica variable pel que fa al color i la forma però generalment és marró fosca o castanya amb bandes, taques o ratlles grogues.

Com els altres caragols, és hermafrodita i després de la posta dels ous els caragolets tarden d'un a dos anys en arribar a la maduresa. Són herbívors i s'alimenten d'una gran quantitat de plantes però, al mateix temps, són la presa de molts animals: alguns insectes, ocells i granotes. Tot i que aquesta espècie és comestible en alguns llocs se’l persegueix amb insistència ja que és vista com una plaga de les hortalisses.

Sortim de l’hort i anem a resseguir la soca de les oliveres on trobem el caragol cristià (Otala punctata), que en alguns llocs també coneixen com a caragol jueu o bocanegra. Aquesta espècie és endèmica de la Mediterrània occidental i molt comú a les nostres terres.

És de mida gran i la seva conquilla, gruixuda i sòlida, pot arribar tenir un diàmetre de 4 centímetres. De forma deprimida i amb una espiral baixa, hi predominen els colors marronosos amb petites taques difuminades més clares. Si el caragol bover prefereix zones més ombrívoles i humides el cristià abunda als cultius de secà i no és gens difícil trobar-lo enganxat al tronc dels arbres del mas.

I de les oliveres..., marxem cap als marges. Allí localitzem unes quantes carragines (Pseudotachea splendida), un caragol de la família dels helícids que prefereix viure a les terres baixes mediterrànies, en especial a les màquies i bosquines que es troben en terrenys calcaris. Conegudes també com a regines o reines, les podem trobar si caminem per les Illes, Andorra, Còrsega i el sud de França.

La seva closca presenta un espiral poc elevada, normalment fins a quatre voltes, essent la darrera molt gran i formant gairebé els 3/4 de la conquilla. Els colors poden ser molt variables, del blanc al groc on ressalten les seves línies fosques i primes. Hi ha qui diu que aquest és un dels caragols més saborosos a l’hora de ser cuinats.

I fent companyia a les carragines trobem un caragol ben curiós: el bombet (Rumina decollata), que ens ha cridat molt l’atenció per la seva conquilla en forma d’espiral.

Aquesta closca és bastant sòlida i pot arribar a fer fins a 4 centímetres de llarg. Inicialment consta de 8 a 10 voltes d'espira, però en els exemplars adults normalment només en té de 4 a 6. Això passa perquè aquests caragols, durant el seu creixement, es desprenen de la part vella de la conquilla mitjançant la secreció d'un septe que la separa.

Els bombets són omnívors i s’alimenten de matèria orgànica vegetal fresca o en descomposició, d'insectes, llimacs i d'altres caragols i dels seus ous. Actius durant la nit i en temps de pluges, són tolerants a la sequera i al fred. Quan arriba l’hivern excaven profundament la terra i allí s’amaguen fins que arriba el bon temps.

I per acabar el nostre recorregut caragoler pel mas, marxem cap al fonollar que creix a les vores del camí. Allí ens fixem en els nombrosos grups de petits caragols que després de la pluja s’han enfilat a les tiges dels fonolls: són els caragolins i les caragolines (Theba pisana).

De mida petita, la seva closca és de coloració molt variable i podem trobar exemplars que presenten des de tons blanquinosos fins als que són de color marronós i ratllats longitudinalment. Els caragolins s'enganxen a les tiges del fonoll mitjançant la mucositat que segella l'obertura de la conquilla per no perdre humitat. D’aquesta manera poder estar molt de temps en aquest estat de repòs esperant ocasions més propicis per a poder treure de nou les banyes.

I fins aquí, els caragols del Mas. De ben segur que molt aviat ja formaran part d’una de les nostres activitats de descoberta i aprenentatge.