Aigua al riu!

Al final d’aquests dos darrers dies de pluja el pluviòmetre del mas ens assenyala que han caigut 22 litres per m². Però més amunt, a l’alçada del poble de La Riba, ens assabentem per l’home del temps que n’han estat més de 100. Això vol dir que el Francolí pot baixar a l’ample i, com que som uns culs inquiets, hem decidit  seguir el camí del Molí i cap al riu s’ha dit.

Abans d’arribar ja escoltem el brogit de l’aigua topant contra les platjoles de còdols i, com ens temíem, el camí que segueix a tocar mateix de la riba el trobem tot entollat. No volem tirar enrera, així què, ens enfanguem una mica, travessem el canyissar... i arribem a la vora del riu. Què bonic és veure tanta aigua baixant amb força. Llàstima que estigui enterbolida per la terra i el fang que arrossega. 

Després d’observar el vol i escoltar el xiscles aguts d’una parella de cames-llargues que nien en aquest indret, continuem aigües amunt fins arribar a les edificacions mig enderrocades del que va ser el Molí de la Masó, les quals es troben una mica enlairades a l’altra banda de riu.

De l’antic molí de la Masó, també anomenat com a molí de la Selva, sabem que va ser un molí fariner que posteriorment va tenir una activitat tèxtil. Era un dels diversos molins de la Casa del Rourell documentats en època templera que fou construït, segons els documents, durant la segona meitat del segle XII.

L’actual edifici, les ruïnes del qual assenyalen la seva grandiositat, té l’aspecte d’un mas, que és el que efectivament va ser després d’una gran ampliació produïda en el segles XVII o XVIII. Als baixos, però, hi ha les construccions medievals del molí formades per dues sales on es veu la volta de canó apuntada i tres arcs transversals obrats amb dovelles ben tallades. 

Quanta història concentrada en aquest petit racó de món! Per cert, sabeu qui ha estat el més valent i s’ha volgut remullar abans de tornar cap al mas? No hem estat cap de nosaltres, sinó el Dic que, valent i amb força, ha volgut travessar el riu només per fer volar un estol de tudons!

Un niu de pardals

Durant aquestes darreres setmanes, al niu de fusta que tenim penjat sota el voladís de la teulada que s’aboca al Pati de la Cisterna, ens ha niat una parella de pardals i hem aprofitat l’ocasió per observar-los de ben a prop.

El pardal comú pertany a la família passeridae originari d'Europa i Àsia i introduït en altres continents. El mascle és de color terrós, jaspiat en el dors, les ales i la cua. Té el bec fosc, la nuca de color castany, el ventre i les galtes blanques, i la gorja porta un pitet negre. La femella, en canvi, és tota de color terrós grisenc, sense taques, i el pit i el ventre són més clars que els del mascle.

La nostra parella ens ha fet una posta de 5 ous, de color blanc amb taques terroses, que han estat incubats durant un parell de setmanes tant pel mascle com per la femella. Com a curiositat us podem dir que si el temps és favorable, sense un fred excessiu, i no falta l’aliment, poden arribar a fer fins a tres postes i criar tot l’any.  

Els polls no han sortit de l’ou al mateix temps, sinó que ens hem hagut d’esperar un parell de dies per a tenir-los tots junts. Podeu pensar que just al néixer no són molt bonics, ja que ho fan sense plomatge i amb els ulls ben tancats, però poder veure’ls durant aquests primers moments ha estat molt interessant.   

Diuen que el pardal, estretament lligat als indrets on viuen els éssers humans, nia en qualsevol lloc útil, des de forats als arbres o talussos fins a canonades, teules, parets i xemeneies, i que per a la construcció del niu utilitza tot allò que té al seu abast: herba, llana, paper, cotó i, fins i tot, bocins de plàstics. Al nostre niu hem vist que també ha aprofitat les plomes de les gallines i ànecs que corren pels corrals.

A mesura que han passat els dies, alimentats amb els insectes, llavors i petits bocins de fruita i pa que els han portat els pardals adults, el seu aspecte s’ha transformat completament i ja els hi han sortit les primeres plomes.   

Ara ja no ens toca més que esperar a que facin el primer vol i veure’ls fent saltirons buscant menjar per entre les plantes de l’hort, els fruiters i les oliveres.

"Vola, salta i pica per baix i per dalt,

escampant musica de vulgar pardal.

És l'amic de casa, l'enemic del camp,

i fins el més ase li sap el reclam.

Milers de teulades, de Fraga a l'Alguer,

jeuen festejades pel bru teulader."

Celdoni Fonoll. Veus d'ocells.

Anem a buscar llicsons!

Avui, després de la pluja que ha caigut durant aquests darrers dies, al mas no es podia treballar la terra, així que hem decidit calçar-nos les botes de caminar i anar a collir llicsons per a donar-los de menjar als conills, ja que les seves fulles els hi agraden molt. No ens ha calgut anar molt lluny perquè els llicsons creixen a la vora mateix dels camps de conreu i dels camins i us podem assegurar que, a hores d’ara, bona part del Camí del Molí és una gran catifa de flors i herbes que gairebé el fan desaparèixer. 

El llicsó floreix especialment a la primavera, encara que el podrem trobar florit quasi bé tot l'any, tant entre els conreus de regadiu com als de secà. En alguns llocs del món es considera una planta invasora i també com a mala herba però que s’utilitza per a usos medicinals i per a prendre-la com una amanida. 

Ara trobem la planta ben florida però també n’hi ha alguna que presenta els fruits ben embolcallats per un bonic plomall que els permetrà disseminar-se a través de l'acció del vent. 

Com a curiositat heu de saber que quan es trenca la tija que sosté les flors i els fruits, aquesta deixa anar una quantitat moderada de saba lletosa que dóna origen als noms comuns de la planta en català com lletsó o herba lletera.

I encara una cosa més, ja que hem aprofitat aquest passeig per començar a treballar en l’herbari del Mas dels Còdols que ens permetrà reconèixer les herbes, plantes i flors que veurem als seus voltants al llarg de l’any. De moment, i per començar, un parell de plantes de la família de les gramínies: la cugula i el margall bord. 

La cugula, molt semblant a la civada, és una planta herbàcia anual que pot arribar fins els 120 centímetres d'alçària. Té les fulles en forma de cinta i fa una inflorescència en forma de panícula (inflorescència formada per un eix amb branques que són ramificades de nou en raïm) que es desprèn sencera quan madura.

Freqüent a les vores de camps i com a mala herba dels conreus, coincideix amb el cicle dels cereals cultivats, germinant a la tardor i madurant la llavor a principi d'estiu.

El margall bord és una herba anual de primavera molt comuna a les vores de camins i parenta de l'ordi cultivat. Té la tija buida i les fulles són llargues, planes, toves i pubescents, és dir, amb pèls curts i suaus.

Fa una sola espiga d'uns 10 o 12 centímetres de longitud, constituïda d'espícules arestades. L'orientació d’aquestes arestes facilita a l'espiga sencera, o més sovint a una part d'ella, clavar-se com una fletxa a la roba o entre els pèls d'un mamífer i així transportar lluny les granes.

Ja som Associació!

Aquesta setmana hem rebut la resolució de la nostra inscripció al Registre d'Associacions de la Generalitat. Porta la data del dia 10 d'abril, així que ja tenim una altra data per a celebrar un fet que ens ha alegrat molt.

Ara a treballar amb força i a tirar endavant els projectes que ens ronden pel cap, que de ganes... n'hi ha moltes!

Va d'oques: de la Xina a l'Empordà

Durant els darrers dies la incubadora no ha donat l’abast i si seguim aquest ritme els animals que neixen possiblement ens facin fora del mas! Aquesta vegada han estat dues classes d’oques: les xineses i les empordaneses. Com que s’alimenten molt bé, creixen a bon ritme i ja estem esperant que es facin grans per poder veure-les córrer i gaudir de la seva bellesa ja que ara són molt espantadisses!

L’oca xinesa és molt és molt esvelta ja que quan creix se li desenvolupa un coll llarg i arquejat. És una subespècie de l’oca salvatge (anser cignoides) que va ser domesticada a la Xina per la seva carn fa molts i molts anys.

En exemplars adults, el que més crida l’atenció és la seva carúncula, una protuberància carnosa i arrodonida  que li surt a la base superior del bec. Diuen que és l’oca que posa més ous, entre 70 i 90 a l’any. Mengen gairebé de tot però prefereixen l’herba i vegetals germinats, així com els crustacis, mol·luscs i insectes aquàtics que troben als estanyols on poden nedar.

L’oca empordanesa, que ja és citada i coneguda a finals del segle XIX com a “oques del país” o “oques blanques”, eren molt habituals a Girona i Barcelona. Possiblement, el seu origen sigui el mateix que el de les altres races d’oques europees ja que totes elles provindrien de les poblacions d’oques vulgars (anser anser). Ara gairebé es trobava en perill d’extinció ja que a Catalunya no arriben a les 200 parelles.

L’oca empordanesa és esvelta però de gran volum, de tarsos elevats, coll llarg i fi, sense papada, i amb l’abdomen poc desenvolupat. És elegant, de color blanc, amb els ulls blau cel, el bec ataronjat, les potes rosades, les bosses abdominals ben desenvolupades i amb un monyo característic.

Aquesta oca és un animal de caràcter ja que defensa molt bé el territori que ocupa i més durant l’època de zel. Arran d’això se l’ha utilitzat molt, i encara es fa, com a guarda de les masies en substitució d’un gos.

Bé, això darrer ho diem amb la boca petita, no sigui el cas que la Negreta i el Dic es posin gelosos i ja ho tindrem tot ben embolicat!

Ja han sortit dels ous!

Aquests darrers dies les quiques del mas han estat molt ocupades covant els ous de la gallina del Penedès. Ben arraulides als nius, el seu esforç esforç ha tingut recompensa, encara que a algun dels polls els hi hem hagut de donar una darrera empenta.

En total has estat nou polls els que han sortit dels ous i avui mateix ja estaven fent saltirons pel galliner ben vigilats per la quica que està molt atenta a que no se n'escapi cap.

I mentrestant, la nostra parella de gall i gallina del Penedès continua ben tranquil·la al seu galliner esperant l'hora d'estar tots junts.

Només dir-vos que la gallina de raça penedesenca va ser identificada com a raça a principis del segle passat, i aquesta varietat Vilafranquina negra va estar amençada d'extinció fins que va començar a recuperar-se a partir de l'any 1980. És una au de tipus mediterrani,d'aparença lleugera i moviments gràcils que pot presentar quatre tipus de coloracions en el seu plomatge: negra, aperdiuada, blat i barrada daurada. La cria es fa en corral i s'alimenta a base de gra, fruites i hortalisses. La seva carn blanca, magra i fàcil de digerir, és molt apreciada per ser fibrada i consistent.

Els nous animalons del Mas

Aquesta tarda ha tocat treballar en el projecte Educatiu de l'Associació. Entre cafè i cafè, objectius, valors i activitats ens han anat marcant les hores. Però el més gratificant ha estat la sessió fotogràfica que hem fet amb  els animalons que, dia a dia, van omplint els corrals del Mas. Aquí us en deixem un grapadet.

Uns quants catxaps que ja volen sortir de la gàbia

Una monyuda negra de capell blanc

La perdiu

I els faisans, un mascle i una femella