De la incubadora al corral (II)

Segona part dels polls que van sortint de la incubadora i que fan créixer el variat estol dels futurs galls i gallines del Mas. Aquests, possiblement, siguin els més exòtics i curiosos.

.- Sedosa.

La primera notícia que es té sobre aquesta gallina prové del segle XIII quan Marco Polo explicava, després d’un dels seus viatges per Àsia, que al sud de la Xina hi havia unes gallines domèstiques cobertes d’un plomatge molt semblant als pèls i una pell molt fosca, gairebé negra. És molt probable que s’obrís pas cap a les terres de l’oest a través de la ruta de la Seda i el comerç marítim fins que al segle XVIII es va començar a importar a Europa.

D’aparença peluda, el plomatge és abundant, sedós i molt tou, fins i tot cobrint les potes. Aquestes característiques del plomatge fa que sigui incapaç de volar. També destaca per tenir un capell prominent al cap, la cara de color blau fosc i pels cinc dits que té a cada pota.

La sedosa té un bon comportament, tant com a cuidadora dels seus polls com a incubadora, ja que gràcies al seu plomatge pot cobrir d’una vegada més de 10 ous,. Val a dir que per aquesta qualitat fa que sigui triada per nombrosos avicultors per covar els ous d’altres aus com faisans, guatlles, ànecs i oques.

Les varietats en la seva coloració va de la blanca a la negra, passant per la daurada fosca, la gris platejada, la lleonada i la vermella. Pel seu temperament calmat, tranquil i agradable, i la bona interactuació amb els nens, moltes vegades la gent la té com a mascota o s’utilitza com a gallina ornamental

.- Sumatra.

És una raça molt antiga originària de les illes de la Sonda, a l’oest de l’arxipèlag malai. Es pensa que es va anar estenent a partir d’una mutació del gall Bankiva que també vivia en aquestes illes i que va ser importada a Amèrica i Europa a partir de la segona meitat del segle XIX.

La seva talla és mitjana i reuneix les formes del faisà i del combatent, amb el dors lleugerament inclinat, la cua força llarga, unes ales curtes i ben cenyides al cos, una cresta petita de tres puntes i unes plomes amples i dures de color negre que presenten tonalitats brillants de verd metàl·lic. Degut a la melanina, també tenen la pell i la carn de color negre. Una de les seves característiques principals la trobarem a les potes, de tonalitat verdoses, que presenten un gran nombre d’esperons i que poden arribar fins a quatre a cada pota.  

Actualment, i per les seves característiques, és una raça decorativa encara que en alguns països se la segueix utilitzant per a la lluita en el combat de galls. Pot ser el color més vistos que presenta la sumatra sigui el negre encara que també n’hi han de blanques i de blaves.

.- Monyuda.

És una raça europea anomenada holandesa, originària dels Països Baixos, on té una gran tradició ja que es cria des de fa més de cinc segles. De talla mitjana, presenta un plomatge abundant i brillant, amb plomes arrodonides on predominen els colors simples. Les ales són grans, més llargues que amples, i cenyides al cos. Presenta un bec i les potes d’un color blau pissarra ben vistent.

L’element que més la caracteritza és el gran capell de color blanc que té al capdamunt del cap i que els hi ofereix un aspecte graciós. Aquest monyo, de mida mitjana i amb forma lleugerament superior a mitja esfera, s’orienta en direcció a la línia del coll i li cau fins als ulls però sense arribant-los a tapar.

Es tracta d’una au elegant, molt rústica i que agraeix els corrals grans per córrer amb més llibertat. La que nosaltres tenim és negra amb el capell blanc, però també n’hi ha de coloració blava, blanca, grisa-blavosa i lleonada amb la cua negra.

De la incubadora al corral (I)

Durant aquesta darrera setmana la incubadora del mas ha funcionat a ple rendiment i els ous han anat esclatant sense descans. Els resultats han estat òptims i ara ja comencem a tenir un bon grapat de varietats de galls i gallines. Aquí teniu un bon exemple dels pollets de les diferents races que ja corren pel corral.

.- Appenzeller.

Originària de la regió d’Appenzell a Suïssa, va sorgir a partir del creuament d’antigues gallines monyudes. De mida mitjana, amb el pit ample i prominent, disposa d’un plomatge atapeït i cenyit al cos amb una cua ben poblada en forma de vano alçat. Té el bec molt fort i el cap està guarnit per una cresta formada per dues petites banyes i un capell que mira endavant.

En els seus orígens, aquestes aus estaven molt ben adaptades a la vida a muntanya, eren excel·lents trepadores i els hi agradava dormir dalt dels arbres. Dins de la mateixa família podem trobar-ne en diverses varietats de color: platejada o daurada amb lluentons negres, negra i blava.

 .- Sebright platejada.

 La gallina Sebright és una raça europea originària d’Anglaterra que va ser creada a principis del segle XIX per Sir John Sebright, polític i innovador agrícola. Té el cos arrodonit amb plomes amples i curtes en forma d’ametlla molt cenyides al cos. Una de les seves característiques més cridaneres és que cadascuna de les plomes estan delimitades per un fi ribet de color negre.

Es caracteritza per ser una au petita, molt vivaç i nerviosa, de caminar feréstec i altiva presència. Les varietats de color van del platejat al daurat passant pel llimona sense perdre el ribetejat negre de les plomes.

 .- Yokohama.

Originària del Japó, va sorgir de l’encreuament entre les races Shamo i Fènix. Normalment és de talla mitjana amb plomes llargues i abundants on destaca la cua allargassada i profusament emplomallada. De temperament agradable, la seva silueta inclinada s’assembla més a la d’un faisà que no pas a la d’una gallina.

Hi ha qui diu que és una au totalment de guarniment  ja que no pon molts ous. No obstant això, és una excel·lent incubadora i criadora, sobretot de faisans, ja que pot cobrir d’una vegada de 20 a 24 ous. Una de les seves varietats de color és l’anomenada de cadira vermella que és com la que a nosaltres ens ha nascut.

.- Brahma.

El seu origen l’hem d’anar a buscar a l’Índia tot i que va ser creada als Estats Units a partir de gallines Cochin i Combatent Malai. Es va començar a importar a Europa cap a l’any 1850 i avui és una de las més grans races que es troben als nostres galliners.

El seu volum massiu dóna una impressió de força caracteritzada per la seva forma amplia, profunda i emplomallada fins als tarsos. El cos és carnós i voluminós, amb un pit molt ample i un cap petit amb una cresta igualment petita i el bec en forma de pèsol. Tot i el seu aspecte, la Brahma es caracteritza per un comportament molt tranquil.

La gama de varietats de color que pot tenir és força gran i va del blanc tacat de negre o blau fins al negre, passant pel terrós. El fet del creuament  amb el Combatent Malai ha fet que el seu cap tingui molta semblança al d’una au rapinyaire. 

Treballant a l'hort

L'hort, per definició, és un terreny conreat de regadiu de dimensions relativament petites dedicat especialment al conreu d'hortalisses que, des de sempre, ha estat molt lligat al mas i utilitzat per a l’autoconsum de la gent que hi vivia. El Mas dels Còdols no podia ser menys i ja fa dies que vam iniciar un projecte dedicat l’hort el qual, a hores d’ara, comença a fer molta patxoca.

No us penseu que ha estat bufar i fer ampolles, ja que hem hagut de treballar de valent per a poder tenir-lo d’aquesta manera: preparar la terra amb l’adob, passar el motocultor, treure les pedres, fer els crestalls, instal·lar el reg gota a gota... i, mentrestant, anar esperant a que el planter estès a punt per trasplantar-lo.

I ara, mentre les plantes van creixent al seu ritme, no podem abaixar la guàrdia ja que hi ha encara moltes coses per fer i que l’hort necessita: vigilar la instal·lació del reg, treure les males herbes, controlar els insectes, refer algun crestall...

 Actualment, al nostre hort, ja trobem plantades carxofes, bajoques, enciams, pèsols, síndries, cols, pebrots, albergínies, carbassons... i unes quantes tomaqueres que molt aviat haurem de lligar a les canyes.

I per a finalitzar només explicar-vos que aquesta tarda, mentre estàvem treballant a l’hort, hem trobat una marieta, una sorpresa molt agradable ja que ens ajudarà a combatre els pugons que es mengen les fulles de les plantes.   

Ara només esperem que la climatologia acompanyi i que ben aviat comencem a recollir els fruits!

Temps de cireres!

Dels arbres fruiters que tenim plantats al mas, potser són els cirerers els que més ens agraden. No destaquen ni per la seva alçada, ni per tenir troncs que no podem abastar amb els braços, ni per unes capçades exuberants, però us podem assegurar que quan comencen a florir tenim l’espectacle servit. I quan el fruit ja està a punt... no us volem dir res més!

El cirerer (Prunus avium) és un arbre caducifoli de la família de les rosàcies que pot arribar fins als 20 metres d’alçada però que sovint no el veurem tan alt. Caminant pel bosc podem veure cirerers com espècie forestal espontània però als camps de conreu en podem trobar moltíssimes varietats: Burlat, Napoleó, Van, Garrafal, Ambrunesa o Picota; i d’altres que s’han introduït més recentment com Summit, Sunburst, Stella... Tot i que és un arbre fort hem d’estar atents a les malalties que el poden afectar, com la gomosi, una emissió de goma produïda per causes fisiològiques o com a conseqüència de l'atac d'insectes; i la podridura de les arrels, motivada per fongs que es poden trobar a la terra.

Les fulles són simples, amb el marge dentat irregularment i amb forma el·líptica i acabada en punta estirada, amb una o dues glàndules vermelles a l'extrem del pecíol. Quan creixen i es fan grans són de color verd lluent per davant i amb petits pèls pel darrera, però en arribar la tardor agafen colors groguencs i vermellosos.

El tronc es dret i les branques estan agrupades en corones anuals. Quan és jove l'escorça és de color gris rogenc lluent, llisa i amb abundants lenticel·les blanquinoses (protuberàncies de súber que són molt impermeables a l’aigua i un bon aïllant tèrmic). A mesura que creix es van formant bandes horitzontals i plaques que s'esquerden. La fusta és marró vermellosa, dura, de gra fi i fàcil de treballar, molt valorada en ebenisteria per fer mobles i revestiments ja que té una gran qualitat i un elegant aspecte que adquireix una vegada polida.

Al mas, la florida l’hem tinguda a principis d’abril. Unes flors blanques que han acompanyat les primeres fulles i que han omplert tot l’arbre. Tenen cinc pètals i estan agrupades en corimbes, formant vistosos agrupaments.

Un dels insectes que les fecunda són les abelles, les quals, encara que ens puguin empipar una mica, són imprescindibles per pol·linitzar les flors i poder collir-ne els fruits. Aquesta vegada, amb una mica de paciència, hem tingut la sort de veure com ho fan!

Els fruits són les cireres que es comencen a desenvolupar passats dos mesos des de la floració i que es coneixen com a drupes, els fruits carnosos que generalment tenen una sola llavor. Primer les hem vistes de color verd, però quan han començat a madurar s’han tornat d'un vermell viu i intens.

Les cireres són molt apreciades pel seu gust, ja que són dolces, sucoses, brillants i de textura carnosa. Són molt llamineres i es poden menjar crues, confitades... i també se’n poden fer licors. A més, són molt bones perquè contenen fructosa, fibra, vitamines C i A, potassi, calci i antioxidants.

Llàstima que aquest any, amb la gran quantitat de pluja que ens ha caigut en el moment en què anaven creixent, han perdut un punt de la seva dolçor. Tot i això tindrem una bona collita que farà les nostres delícies. Bé, les nostres i les dels estols de pardals que també s’han apuntat a la festa.

Aigua al riu!

Al final d’aquests dos darrers dies de pluja el pluviòmetre del mas ens assenyala que han caigut 22 litres per m². Però més amunt, a l’alçada del poble de La Riba, ens assabentem per l’home del temps que n’han estat més de 100. Això vol dir que el Francolí pot baixar a l’ample i, com que som uns culs inquiets, hem decidit  seguir el camí del Molí i cap al riu s’ha dit.

Abans d’arribar ja escoltem el brogit de l’aigua topant contra les platjoles de còdols i, com ens temíem, el camí que segueix a tocar mateix de la riba el trobem tot entollat. No volem tirar enrera, així què, ens enfanguem una mica, travessem el canyissar... i arribem a la vora del riu. Què bonic és veure tanta aigua baixant amb força. Llàstima que estigui enterbolida per la terra i el fang que arrossega. 

Després d’observar el vol i escoltar el xiscles aguts d’una parella de cames-llargues que nien en aquest indret, continuem aigües amunt fins arribar a les edificacions mig enderrocades del que va ser el Molí de la Masó, les quals es troben una mica enlairades a l’altra banda de riu.

De l’antic molí de la Masó, també anomenat com a molí de la Selva, sabem que va ser un molí fariner que posteriorment va tenir una activitat tèxtil. Era un dels diversos molins de la Casa del Rourell documentats en època templera que fou construït, segons els documents, durant la segona meitat del segle XII.

L’actual edifici, les ruïnes del qual assenyalen la seva grandiositat, té l’aspecte d’un mas, que és el que efectivament va ser després d’una gran ampliació produïda en el segles XVII o XVIII. Als baixos, però, hi ha les construccions medievals del molí formades per dues sales on es veu la volta de canó apuntada i tres arcs transversals obrats amb dovelles ben tallades. 

Quanta història concentrada en aquest petit racó de món! Per cert, sabeu qui ha estat el més valent i s’ha volgut remullar abans de tornar cap al mas? No hem estat cap de nosaltres, sinó el Dic que, valent i amb força, ha volgut travessar el riu només per fer volar un estol de tudons!

Un niu de pardals

Durant aquestes darreres setmanes, al niu de fusta que tenim penjat sota el voladís de la teulada que s’aboca al Pati de la Cisterna, ens ha niat una parella de pardals i hem aprofitat l’ocasió per observar-los de ben a prop.

El pardal comú pertany a la família passeridae originari d'Europa i Àsia i introduït en altres continents. El mascle és de color terrós, jaspiat en el dors, les ales i la cua. Té el bec fosc, la nuca de color castany, el ventre i les galtes blanques, i la gorja porta un pitet negre. La femella, en canvi, és tota de color terrós grisenc, sense taques, i el pit i el ventre són més clars que els del mascle.

La nostra parella ens ha fet una posta de 5 ous, de color blanc amb taques terroses, que han estat incubats durant un parell de setmanes tant pel mascle com per la femella. Com a curiositat us podem dir que si el temps és favorable, sense un fred excessiu, i no falta l’aliment, poden arribar a fer fins a tres postes i criar tot l’any.  

Els polls no han sortit de l’ou al mateix temps, sinó que ens hem hagut d’esperar un parell de dies per a tenir-los tots junts. Podeu pensar que just al néixer no són molt bonics, ja que ho fan sense plomatge i amb els ulls ben tancats, però poder veure’ls durant aquests primers moments ha estat molt interessant.   

Diuen que el pardal, estretament lligat als indrets on viuen els éssers humans, nia en qualsevol lloc útil, des de forats als arbres o talussos fins a canonades, teules, parets i xemeneies, i que per a la construcció del niu utilitza tot allò que té al seu abast: herba, llana, paper, cotó i, fins i tot, bocins de plàstics. Al nostre niu hem vist que també ha aprofitat les plomes de les gallines i ànecs que corren pels corrals.

A mesura que han passat els dies, alimentats amb els insectes, llavors i petits bocins de fruita i pa que els han portat els pardals adults, el seu aspecte s’ha transformat completament i ja els hi han sortit les primeres plomes.   

Ara ja no ens toca més que esperar a que facin el primer vol i veure’ls fent saltirons buscant menjar per entre les plantes de l’hort, els fruiters i les oliveres.

"Vola, salta i pica per baix i per dalt,

escampant musica de vulgar pardal.

És l'amic de casa, l'enemic del camp,

i fins el més ase li sap el reclam.

Milers de teulades, de Fraga a l'Alguer,

jeuen festejades pel bru teulader."

Celdoni Fonoll. Veus d'ocells.

Anem a buscar llicsons!

Avui, després de la pluja que ha caigut durant aquests darrers dies, al mas no es podia treballar la terra, així que hem decidit calçar-nos les botes de caminar i anar a collir llicsons per a donar-los de menjar als conills, ja que les seves fulles els hi agraden molt. No ens ha calgut anar molt lluny perquè els llicsons creixen a la vora mateix dels camps de conreu i dels camins i us podem assegurar que, a hores d’ara, bona part del Camí del Molí és una gran catifa de flors i herbes que gairebé el fan desaparèixer. 

El llicsó floreix especialment a la primavera, encara que el podrem trobar florit quasi bé tot l'any, tant entre els conreus de regadiu com als de secà. En alguns llocs del món es considera una planta invasora i també com a mala herba però que s’utilitza per a usos medicinals i per a prendre-la com una amanida. 

Ara trobem la planta ben florida però també n’hi ha alguna que presenta els fruits ben embolcallats per un bonic plomall que els permetrà disseminar-se a través de l'acció del vent. 

Com a curiositat heu de saber que quan es trenca la tija que sosté les flors i els fruits, aquesta deixa anar una quantitat moderada de saba lletosa que dóna origen als noms comuns de la planta en català com lletsó o herba lletera.

I encara una cosa més, ja que hem aprofitat aquest passeig per començar a treballar en l’herbari del Mas dels Còdols que ens permetrà reconèixer les herbes, plantes i flors que veurem als seus voltants al llarg de l’any. De moment, i per començar, un parell de plantes de la família de les gramínies: la cugula i el margall bord. 

La cugula, molt semblant a la civada, és una planta herbàcia anual que pot arribar fins els 120 centímetres d'alçària. Té les fulles en forma de cinta i fa una inflorescència en forma de panícula (inflorescència formada per un eix amb branques que són ramificades de nou en raïm) que es desprèn sencera quan madura.

Freqüent a les vores de camps i com a mala herba dels conreus, coincideix amb el cicle dels cereals cultivats, germinant a la tardor i madurant la llavor a principi d'estiu.

El margall bord és una herba anual de primavera molt comuna a les vores de camins i parenta de l'ordi cultivat. Té la tija buida i les fulles són llargues, planes, toves i pubescents, és dir, amb pèls curts i suaus.

Fa una sola espiga d'uns 10 o 12 centímetres de longitud, constituïda d'espícules arestades. L'orientació d’aquestes arestes facilita a l'espiga sencera, o més sovint a una part d'ella, clavar-se com una fletxa a la roba o entre els pèls d'un mamífer i així transportar lluny les granes.